Ier son stad a la Cà del Manzon cont el gran visir de la lengua lombarda, el Peder Cociancich, per sentì ‘n event dedicad al Carlin Porta e ciapà, a la fin, un para de liber propi interessant.
‘Sto event l’ha vist ‘n introduzzion de l’assessor regional Steven Gall (se domandom ancamò se l’era quell ocidental, quell oriental, quell alpin o quell meridional), poeu hann parlad un para de professor e poeu ‘na brava atora, l’Anna Nogara, l’ha lensgiud vari test del Porta, compagn del Giovannin Bongee, de la Nineta del Verzee, de l’Offerta a Dio e, per finì, un toch de l’inferna del Dant voltad del pussee gran poeta meneghin.

La storia del Porta, cuntada su, l’è stada anca interessanta de scoltà, anca se ‘n poo trop conligada — forsi — a quella della literadura italiana. Ma l’è anca vera che l’era la Cà del Manzon e, donca, gh’hann anca de parlà de la literadura che, in di fat, el Manzon l’ha fad partì. Pu che alter, a pensà al fat che la lengua lombarda l’è vista de tant ‘me “sota” a quella italiana, parlà per la mità del temp de l’italian el ris’cia de portà inanz quell pregiudizzi lì.
La roba che volevi tirà in ball a l’è che… el teater e la poesia inn minga per tucc. Ma, soratut a Milan, inn despess l’unega roba che i istituzzion menen inanz per tutellà la lengua.
L’è vera, in la Lombardofonia gh’hem un bel poo de esempi pussee moderni e interessant: pensi domà al Dellino Farmer. Ma la vision de la politega regional, de destra a sinistra, a l’è che gh’è nissuna lengua lombarda, l’è donca grama pensà de portà ‘n quajvun de Bressa o Bergom a parlà a Milan, o vice-versa.
Ma anca se la Region la fuss pussee lombardofila (comè, a bon cunt, l’è stada in l’assessorad Cappellini), i sociazzion in sul territori, fade per la pupart de sgent che la pensa de capì no el dialet de Monscia, farien ‘n bell poo de resistenza e darien no ‘na man.
Pussee in sgeneral, me vegn de dì che l’art l’è no l’unega roba che la se podaria fà in lombard (o anca in “lengua milanesa” a volégh stàgh adree a quei che pensen che sgiamò a Cusagh se parla un gram dialet de transizzion con la lengua biegrassina), ma se podaria parlà de tante robe: de dirit, de politega, de lenguistega midema, de scenze, de tecnega, de storia…
Pensee havégh un fisegh che ‘l cunta su comé ‘l fonziona l’univers, un eletronegh che ‘l spiega tucc i detaj de la soa disciplina, un filosof che ‘l parla de la storia de l’inluminism, un dotor che ‘l parla de l’evoluzzion de la lota contra i malatie del coeur o ‘n giurista che ‘l fa una lezzion in sul dirit comunitari: el saria pussee interessant parlà de roba noeuva che ripeter roba, de gran valor, ciar, scrivuda in del 1800.
Ma anca laboratori, atività, workshop, ‘me che se dis incoeu, in lengua, inscì de jutà anca quei che voeulen imprendélla o parlàlla mej. Perchè limitàss a “Carlo Porta diceva questo”, de spiegà con rigor in italian, a doperà el lombard domà per lensger i so test, quand che se podaria fà “cors de Arduino in lombard”?